I què passa amb el present?

"La veritat és que ningú no s'ocupa gaire de rumiar sobre el present: el record i l'anticipació ens omplen gairebé tot el temps."

Tot passa

"-L'estat de l'ànim afeixugat per una calamitat sobtada -digué Imlac- és com el dels habitants fabulosos de la terra acabada de crear, que quan es va fer de nit per primera vegada es van creure que el dia no tornaria mai. (...) Però els qui es resisteixen a rebre consol fan el que haurien fet els salvatges si s'haguessin arrencat els ulls quan es va fer fosc."

Savis i savieses

"El príncep aviat s'adonà que aquest era un dels savis que entendria menys com més el sentís. Així doncs, va fer una inclinació i callà, i el filòsof, suposant que estava satisfet i que els altres estaven vençuts, s'aixecà i marxà amb l'aire d'un home que havia cooperat amb el sistema actual."

Generacions incomunicades

"La vellesa s'enfada davant de les imprudències de la joventut, i la joventut menysprea la circumspecció de la vellesa. És així que la majoria dels pares i dels fills estimen menys a mesura que viuen més;" 

És que a mi, de petit, m'ho van ensenyar així

"La ignorància, quan és voluntària, és criminal; i seria enraonat acusar d'un mal aquell que s'ha negat a esbrinar com el podia evitar"

Fuig! Només expliques penes!

"No em sorprèn gaire la vostra absència: ja sé que els afligits no són mai agradables, i que tothom evita de manera natural encomanar-se de tristesa. Sentir queixes és fatigós tant per al desgraciat com per al feliç;"

Gàbies d'or

"Qualsevol desig era concedit immediatament. Tots els artesans del plaer hi eren convocats per alegrar les celebracions (...) La sensació de seguretat i de delectança que produia aquest retir era tan gran que els qui l'acabaven de conèixer sempre desitjaven que fos per sempre; i com que a aquells darrere dels quals es tancava la reixa de ferro no se'ls permetia de tornar a sortir mai, no es pot saber què en pensaven quan l'experiència s'allargava. Així doncs, cada any proporcionava noves idees de diversió i nous sol.licitants d'empresonament."

Llegir els clàssics

"I encara em meravella el fet que en gairebé tots els països els poetes més antics es consideren els millors: sigui perquè qualsevol altra forma de coneixement és una adquisició que s'aconsegueix de manera gradual, mentre que la poesia és un do atorgat de cop; o perquè la primera poesia de tota la nació va sorprendre els seus habitants com a novetat i conservà per consens general el prestigi que havia rebut d'entrada per accident; o perquè, com que la tasca de la poesia es descriure la natura i la passió, els primers escriptors es van apropiar de les imatges més brillants per a les descripcions i dels esdeveniments més probables per a la ficció, i no van deixar altra possibilitat als qui van venir al darrere que repetir els mateixos esdeveniments i fer noves combinacions amb les mateixes imatges. Sigui quina sigui la raó, s'observa habitualment que els escriptors més antics tenen més espontaneïtat, i els seus seguidors, art; que els primers excel.leixen en força i inventiva, i els darrers, en elegància i refinament."

Comparacions

"Quin efecte heu trobat que tenia, el coneixement? Aquestes nacions són més felices que nosaltres?

Maneres d'aprendre

"Amb aquest pensament em vaig tranquil.litzar, i durant el viatge em vaig distreure, de vegades aprenent dels mariners l'art de navegar, que no he practicat mai, i de vegades preveient com hauria de comportar-me en diferents situacions, en cap de les quals no m'he trobat mai."

Samuel Johnson

Samuel Johnson (Staffordshire 1709- Londres 1784) era fill d'un llibreter pobre, però va aconseguir convertint-se en una de les figures literàries més importants i recordades d'Anglaterra.

Va escriure biografies, assaigs, pamflets, revistes, poesia... L’obra que va tenir més ressò va ser el “Dictionary of the English Language”, escrit l'any 1755, el qual va ser considerat una de les obres més importants de la llengua anglesa fins que va aparèixer l'Oxford English Dictionary.

 

Es el segon autor més citat en anglès, després de Shakespeare.

Està enterrat a a l’Abadia de Westminster, al costat dels grans homes de lletres d’Anglaterra.

 

Si esteu interessats a conèixer a fons la vida i l'obra de Johnson, podeu llegir la voluminosa biografia "Vida de Samuel Johnson" que va escriure el seu amic James Boswell, publicada per Acantilado l'any 2007. Vegeu aquí la ressenya publicada a la web Ojosdepapel.com. 

 

El llibre que us presento avui no és una novel·la, almenys una novel·la com les que estem a acostumats a llegir, sinó una mena de faula amb personatges humans. Es titula "La història de Rasselas, príncep d’Abissínia”, i està publicada per adesiara (2017). Podeu llegir-ne un fragment aquí.  

 

 

Contraportada:

“Rasselas, princep del regne d’Abissínia, viu reclòs amb els seus germans i altres membres de la cort a la Vall Feliç, on gaudeix de totes les comoditats i tots els luxes possibles. Tanmateix, no pot assolir la benaurança completa ni fer una tria de vida adient sense observar les meravelles i les misèries del món. Guiats pel poeta Imlac, que li fa de preceptor, ell i la seva germana emprenen un viatge iniciàtic per Egipte que els duu a tractar amb les persones més diverses. La condició humana, però, és tan inconstant, i la nostra vida té tants alts i baixos, que els baluards tradicionals de la societat, com ara el matrimoni, la família,  l’educació, el poder, els diners o la recerca de la saviesa, no garanteixen necessàriament la felicitat anhelada.”

 

 

 

 

Felices, però sense fer-ne ostentació

“Apunta això, Sigrid: som homes una mica feliços. Mira que no dic del tot feliços, perquè seria temptar el destí, ja saps que els déus tenen enveja de la felicitat dels homes.”

La imatge de Déu

“Què punyetes d’imatge nostra. Si de cas hem fet Déu a la nostra, d’imatge, no nosaltres a la seva”.

Córrer i córrer

“No em distrec, home, que ja recordo que el teu temps sembla que sigui d’or, cago’n l’ou. ¿No veus que igualment et moriràs, tant si corres com no? Potser si corres et moriràs més aviat perquè se t’encongirà la vida que hauries d’haver repartit en més temps, ho entens? La concentres i pam! peta per sobrecàrrega, ha, ha, ha!”

El paradís de la infantesa

“Molta misèria pel voltant, però nosaltres no ens n’adonàvem; va ser després, quan ja tenia edat per veure les coses. Primer només et queden els records, així com visions soltes. Després les ajuntes i en fas la pel·lícula”

De la mort i la vida

Fa por pensar com en som, d'insondables, també. La majoria de les relacions només tenen lloc a les platges, als llocs superficials de la nostra persona. Quan penses aquestes coses et converteixes en un solitari. En algú que espera la mort perquè es pensa que podrà conèixer, per fi, el que la vida no li ha volgut ensenyar.

Olga Xirinacs

Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) ha escrit poesia, novel·la, contes, literatura juvenil, assaig, prosa poètica... És autora, a més a més, un blog des de l’any 2008.

Ha rebut tots els premis més importants de la literatura catalana, entre els quals destaco la Creu de Sant Jordi l’any 1990.

L’any 2016 la Institució de les Lletres Catalanes va escollir el poema “Preneu les roses” per commemorar el dia mundial de la poesia, el qual va ser traduït a 20 llengües.

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu

com entra la primavera de sang verda.

Preparo el meu quadern per escriure una estona

sobre aquest fenomen que arriba en silenci.

Potser un vent lleu, potser un mestral

mourà les fulles de les mèlies,

de les moreres i dels avellaners,

portarà el perfum dels jacints a les places,

sobre tombes recents, sobre les oblidades,

i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març

hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia. 

Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada

a la força del viure i a l'ambició dels homes,

tot en una sola pàgina, la primera.

Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta

és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes

lluiten contra tota natura. Contempleu, també,

La primavera, d'Odilon Redon al Museu Puixkin:

la dona rosa i nua sota l'arbre immens,

i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març. 

L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,

mentre els llorers creixien i oferien

corones victorioses. Preneu les roses

abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre

s'abandonen a la fràgil esperança del poeta. 

Els que teniu nens o nenes petits, o us agrada la literatura infantil, us farà gràcia saber que l’Olga és l’autora del poema Marina, molt estimat pels mestres d’infantil. Potser els vostres fills l’han treballat a escola! Mireu que en diuen al blog bibliopoemes.

Marina

La Marina juga al sol

amb la closca d’un cargol,

s’ha volgut tombar d’esquena

i troba un cranc a l’arena.

El cranc és petit,

li puja pel dit,

li passa pel nas,

li baixa pel braç,

el cranc s’ha espantat

i ja s’ha amagat.  

El llibre d’on he tret les frases es titula “L’agonia de Severià Vargas”, publicat per l’Editorial Meteora l’any 2009. Podeu llegir-ne un fragment aquí

Contraportada:

“Severià Vargas és un vell mariner que fa vida d’eremita en una cova de la platja tarragonina d’Orient. Sigfrid Winnberg, un jove antropòleg i periodista de 27 anys, decideix fer-li una entrevista ja que considera que la manera de viure de Severià és un fet ben curiós des del punt de vista antropològic. A la pràctica, l’entrevista esdevé un monòleg intensíssim i de gran luxe narratiu, que es va reproduint al llarg dels dies, on Severià explica que ha voltat per mig món i aprofundeix en els detalls més inconfessables de la seva vida, sempre amb un posat cínic, desmenjat i, alhora, dolgut. La vida de Severià Vargas, però, anirà molt més enllà d’aquell fet curiós que pressuposava el jove antropòleg i l’entrevista anirà entreteixint uns lligams emocionals dels quals Sigfrid Winnberg no es podrà alliberar.

L’agonia de Severià Vargas és un viatge fascinador pels set mars de la Terra de la mà d’un home potser excessivament gran per un món tan petit. “

D'homes i dones

Però l'endemà sempre s'havia d'enfrontar al fet que les dones al Perú, fins i tot les seves monges, passaven per la vida amb dues idees: la primera, que totes les desgràcies que els caurien al damunt eren degudes al simple fet que no eren prou atractives per atrapar un home perquè les mantingués, i la segona, que tota la misèria del món quedava compensada amb les carícies de l'home.

L'amor romàntic és amor?

En Manuel no s'havia enamorat a través de cap imitació de la literatura. En tot cas, no era pas pensant en ell que la llengua més agra de França havia fet aquell comentari només cinquanta anys abans: que molta gent no s'hauria enamorat mai si abans no hagués sentit parlar de l'amor. En Manuel llegia poc; només havia anat una vegada al teatre, i les cançons de taverna peruanes que podia haver sentit, a diferència de les espanyoles, reflectien ben poca cosa del culte romàntic a una dona idealitzada.

Cremeu a la foguera!

L'abadessa era una d'aquelles persones que s'han deixat amargar la vida perquè s'han enamorat d'una idea uns quants segles abans de la seva aparició a la història de la civilització.

Quina felicitat?

Quan feia sol, se'ls podia veure tots dos passejar per aquells terraplens artificials en silenci: la Camila, rumiant quan començaria la felicitat que ella sempre havia associat amb la posició social;