Olga Xirinacs

Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) ha escrit poesia, novel·la, contes, literatura juvenil, assaig, prosa poètica... És autora, a més a més, un blog des de l’any 2008.

Ha rebut tots els premis més importants de la literatura catalana, entre els quals destaco la Creu de Sant Jordi l’any 1990.

L’any 2016 la Institució de les Lletres Catalanes va escollir el poema “Preneu les roses” per commemorar el dia mundial de la poesia, el qual va ser traduït a 20 llengües.

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu

com entra la primavera de sang verda.

Preparo el meu quadern per escriure una estona

sobre aquest fenomen que arriba en silenci.

Potser un vent lleu, potser un mestral

mourà les fulles de les mèlies,

de les moreres i dels avellaners,

portarà el perfum dels jacints a les places,

sobre tombes recents, sobre les oblidades,

i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març

hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia. 

Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada

a la força del viure i a l'ambició dels homes,

tot en una sola pàgina, la primera.

Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta

és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes

lluiten contra tota natura. Contempleu, també,

La primavera, d'Odilon Redon al Museu Puixkin:

la dona rosa i nua sota l'arbre immens,

i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març. 

L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,

mentre els llorers creixien i oferien

corones victorioses. Preneu les roses

abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre

s'abandonen a la fràgil esperança del poeta. 

Els que teniu nens o nenes petits, o us agrada la literatura infantil, us farà gràcia saber que l’Olga és l’autora del poema Marina, molt estimat pels mestres d’infantil. Potser els vostres fills l’han treballat a escola! Mireu que en diuen al blog bibliopoemes.

Marina

La Marina juga al sol

amb la closca d’un cargol,

s’ha volgut tombar d’esquena

i troba un cranc a l’arena.

El cranc és petit,

li puja pel dit,

li passa pel nas,

li baixa pel braç,

el cranc s’ha espantat

i ja s’ha amagat.  

El llibre d’on he tret les frases es titula “L’agonia de Severià Vargas”, publicat per l’Editorial Meteora l’any 2009. Podeu llegir-ne un fragment aquí

Contraportada:

“Severià Vargas és un vell mariner que fa vida d’eremita en una cova de la platja tarragonina d’Orient. Sigfrid Winnberg, un jove antropòleg i periodista de 27 anys, decideix fer-li una entrevista ja que considera que la manera de viure de Severià és un fet ben curiós des del punt de vista antropològic. A la pràctica, l’entrevista esdevé un monòleg intensíssim i de gran luxe narratiu, que es va reproduint al llarg dels dies, on Severià explica que ha voltat per mig món i aprofundeix en els detalls més inconfessables de la seva vida, sempre amb un posat cínic, desmenjat i, alhora, dolgut. La vida de Severià Vargas, però, anirà molt més enllà d’aquell fet curiós que pressuposava el jove antropòleg i l’entrevista anirà entreteixint uns lligams emocionals dels quals Sigfrid Winnberg no es podrà alliberar.

L’agonia de Severià Vargas és un viatge fascinador pels set mars de la Terra de la mà d’un home potser excessivament gran per un món tan petit. “